III

Àngels obscurs que dins seu potser duien
l'enyorament no sabut de la culpa,
amb gest cansat el meu front signarien
perquè el meu cor conegués la quimera
dels grans delits i la set inguarible
que des del mal, amb impuls de volada,
donés amor pels estels lluminosos
i per la neu de les altes muntanyes.

Però la sang i la terra cridaven
amb veu potent en l'ardor de les venes.
Cap llaç fidel els seria la brida
que les domtés per a fer-les més clares.
Aquest plaer tan amarg que em solleva
en perseguir sempre més l'impossible
i trist amor que no pots er bandera
sinó secret de la fruita robada...

Àngels obscurs: Quina estranya follia
us emportà quan plegàreu les ales
sobre el bressol que el meu son abrigava
i em féu botí de la vostra recança...
¡Oh replendor de les vies obertes 
al bes del sol! ¡Oh puresa divina 
que sols conec en l'oasi del somni
i tinc només de la pols la certesa!...

Obriu camí vers els cims, ales meves,
encadenades al pes de la terra.
Vingui la pau als sentits ja tan lassos
de guerrejar per l'amor delectable.