A mig camí de l'alzinar 
     que dóna a casa vostra 
inesperada us vaig trobar, 
     cobricelat el rostre.

Cobricelat d'alzines i de pins 
     i d'una ombrel·la experta, 
per tal que el pogués heure més endins 
     en fer la descoberta.

Esvelta fóreu com un tany 
     d'herba menuda i forta. 
De cada temps que es muda l'any, 
     herbes, l'amic, us porta.

Per captinença en l'esperit, 
     de farigola, cendres. 
Vostre esperit serà brunyit 
     com en el sant Divendres.

Per refrigeri de la pell, 
     clavell de pastor plau-me, 
rosa de marge o bé un cistell 
     de pomes de Sant Jaume.

Perquè l'esment treballi fi, 
     donzell. Basta una tija, 
per obtenir xarop que ordí 
     la cerebral pruïja.

Perquè senyalin vostre pas, 
     fonoll i mil-i-fulla. 
Capcinejant, no serà escàs 
     llur pol·len onsevulla.

Per la mengívola sentor 
     del suc de llebre, savi, 
aquella salsa de pastor 
     que fa escarit el llavi. 

Si d'un cabrit fumat a l'ast 
     és foll qui n'esperanci 
altra picor que d'all nefast 
     sentosa de vi ranci,

per l'estofat de llebre, no 
     provéssiu pas orenga, 
que és baladrera, per l'olor, 
     com una mallerenga.

Si no crià d'espígol tany 
     aquesta rodalia, 
amb un timó, fogots del bany 
     l'amiga aspergiria.

Per la finestra del festeig 
     l'alfàbrega que espelta? 
Més aviat un do preveig 
     de sajulida neta.

Flors cordials per tots els mals, 
     descuit de didalera. 
Ple d'escardots i penicals, 
     un pot de calaixera.

Si per catifa no us plagué, 
     de menta, la sentida, 
remenderola escamparé, 
     mesclada amb tenerida.

La pietat que infon el bruc 
     us mena a l'ermitatge. 
Per llistat i benastruc, 
     bastó de tortellatge.

L'escanyissat voldríeu verd? 
     Espàrbols i ridorta. 
I lligabosc, per un incert, 
     quan Himeneu exhorta.

Si de ridorta, més d'un bri 
     fou, de tabac, preludi, 
escalda llavis que llatí 
    confegiran estudi.

De campanetes, flor de rec 
     de tija prima i alta, 
no en colliria ni en retrec, 
     fora que esteu malalta.

Les acoblava, de petit, 
     amb filial embosta, 
i, en el capçal, desert, del llit, 
     foren lluor de posta.

D'altres -més xiques- constel.lat, 
     supleix les campanetes 
el repunxó, no celebrat 
    encara pels poetes.

Rememorant nostres difunts, 
     la sàlvia m'invoca. 
La que reitera vells costums, 
     me'n signaré la boca.

Si parets seques són d'or vell 
     -ni massa poc ni massa-, 
és que hi alterna el crespinell 
     amb la consolva grassa.

Vora la font, sota l'ombrí, 
     perpleja la falzia. 
Blauets senyalen el matí; 
     roselles, el migdia.

La primavera fa tristor: 
     violes, cull, boscanes. 
I pensaments, treu, de pastor, 
     l'estiu d'anyades sanes.

Quan el Montseny se sent perplex, 
     l'agost que s'esprimatxa 
mates de bronsa encén, reflex 
     d'atàvica almorratxa. 

Però tot d'una que revé, 
     passat l'hivern, la vida, 
tot el Montseny és un planter, 
     una cançó florida;

tot el Montseny s'arbora com 
     un ginestar que es daura... 
Cada nivell, cada tocom, 
     la primavera instaura.

Cada oriol apar un glop 
     d'aquella flama pura 
que amoroseix l'esguard del llop 
    i els rasos de l'altura.

Muntanya amunt, arbres amunt, 
     la saba fa el miracle. 
Tot el Montseny, quan és al punt, 
     es dóna en espectacle.