Grandiloqüent i versat 
en articles de quincalla! 
Orador civil? Orador sagrat? 
Arenga? Sermó? Picabaralla?

Fa bocabadar la gent 
l'estranyesa de la parla. 
Plau més la cotorra que no sap on dar-la 
que un tartamut de talent.

Castell de focs d'artifici, 
vet ací el discurs: 
llums de Bengala per inici, 
algun tro que esvera el concurs, 
rodes en folla cursa, 
símbol anodí en colors, 
coets que toquen el dos 
si el parlament no s'escurça, 
i la traca final, 
vaitot suprem de retòrica, 
amb una breu disquisició històrica, 
èpico-funeral.

L'orador (explicar-ho no cal) 
gesticula, plora i sua. 
Camàlic de l'ideal, 
carreteja la veritat nua. 
S'arromanga per la tasca. 
És a punt de caure en basca 
i en un raig de llum s'aferra. 
Es revifa i escomet. 
Parla a mà dreta, a mà esquerra 
i de cara a la paret.

Un minyó que li és a prop 
mira el vaivé de la còrpora en doina 
i dels llavis de l'ídol la càlida roina 
i el trontoll de la copa 
d'aigua bruta de xarop.

L'orador puja a la gropa 
de l'indòcil parlament. 
Parla d'Àfrica, d'Europa 
i de l'Extrem Orient. 
DE vegades el coet 
d'un paràgraf se l'endu, 
i l'home crida, insegur. 
(El cridar no compromet.) 
Trencat el fil dialèctic, 
juga amb paraules, eclèctic; 
i esdevé com una llufa 
de cada mot que li fuig, 
i brunz com una baldufa 
amb més vanitat que enuig. 
I no troba la manera 
decorosa de plegar. 
Es desempallegarà 
de la paraula darrera? 
Li porten d'orxata i soda 
una barreja estantissa 
i el bon home roda i roda 
com, per ajeure's, la quissa.