La finestra oberta al cel
fa com un altar de plata.
Uns que anaven de camí
han dit: Quina nit tan clara!

-I quina claror de nit!
Com et brilla l'arracada!
Talment li ve del teu cos
aquesta claror, a la cambra;
al gruix blanc de les parets,
així la neu d'ombres blaves.

La finestra oberta al cel
dibuixa un altar de plata;
si t'hi veuen nua dins
baixaran els àngels.

Allà baix, essent matí,
quan el sol entri a la casa
es perdrà per les parets
veient-la tan ampla:
plena de tu i sense tu,
com jo quan et desitjava.
Al teu pare, clos el puny,
li tremolaran les barres;
la mare trencarà el plor,
delirant, braços enlaire.

Nosaltres ja haurem passat
el fil ros de la collada.
Veus aquell camí lluent?
Darrera d'ell és la França:
quan s'albiri el primer tros
t'hi duré d'una braçada.

Jo només et veig a tu:
del teu alè viu mon ànima.
I en la partió del pit
aquest ram de vena blava!

Jo voldria ésser-hi, dins
d'aquesta vena tan blava;
seguir-la de fil a fil,
com els corriols de l'aigua,
oblidat, sinó de tu,
i morir-me a l'altra banda.-

Sota la lluna, allà dalt
lluïa el camí de França.
La finestra oberta al cel
semblava un altar de plata.
Uns que anaven de camí
han dit: Quina nit tan clara!

I en aquell hostal perdut
un tremolor de paraules:
-Quina bella alçada tens,
amor, i que ets blanca!-