Sota aquests rocs de Déu, en les prades que onegen,
vora els saltants de l'aigua d'un blanc rosat de neu
vénen moments que els meus sentits envegen
d'estar en tot el que viu: l'orella avara
no troba el seu descans: adesiara
perseguint la cançó
humil, que fa la llagosteta
vibrant sota la mata d'acònit o escardot,
o cercant d'assolir cap aquell sot
el bran de l'aigua dins la gorja estreta.

Els ulls no encerten ni seguir
l'errívol trafegar de la formiga
o bé l'ombra d'un núvol sobre el front
d'aquella serra que ens cobreix mig món
i sembla Déu que pensa.
I ens delim de saber
una paraula immensa
que encara hi ha dessota tot això,
i no la podem dirç
amb el llenguatge balb de la nostra misèria.