De vegades diem: la nostra terra.  
Paraules escollides, aleshores,  
paraules de crestall -no les de cada  
dia: treball, taula, cullera-,  
paraules ben cruixents i tebiones  
acaronen el dring de la conversa:  
paraules  
per al nostre bon ús de patriotes.  
I somriem, molt còmplices. 

Escolteu: jo he vist la pluja  
pels teulats de la vila; he vist carrers  
amb fang, avars de passes; un cinema  
de dissabte, amb tuf d'aixella,  
tristor de cansament i dies núvols,  
aixoplugat dins el capvespre  
de l'alta Besalú, vila de comtes.  
He vist l'or vell del Priorat; les planes  
lentíssimes de l'Ebre  
color de riu i sang; el dur silenci  
dramàtic de Gandesa; l'enrunada misèria  
de l'ínclita Morella.  
He vist uns homes  
de sang agadigada,  
ossos humiliats d'enllà dels segles;  
uns homes amb els ulls com ganivetes  
per fitar el cel amarg. 

Aquest homes  
no diuen mai: la nostra terra,  
perquè ells són  
la nostra terra. 

 Llavores  
he recordat uns cingles furiosos;  
la llum de la pineda; les muntanyes de l'illa;  
la flaire vellutada  
dels romanins de Formentor. 

Ells són, també,  
la nostra terra.