Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. ¿Recordes aquell temps que en tenies un només, i el contemplaves una estona cada dia mentre el sol espetegava en el balcó, i tenies cura d'ell, i el desaves cada vespre dins la capsa, i la capsa al calaix i l'avemaria de la nit? Ara, però, ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. 

 Et tremolen cor endins. N'hi ha per dins les calaixeres; assossegats conversen a la sala; en trobaràs a la cambra de bany, sota la dutxa. Algun de més entremaliat et guaitarà pel butxacó. Et criden, et somriuen, et tremolen cor endins. 

 De cada dia més. Aquest, aquell, aquesta, aquella i aquells altres encara. Arriben, et saluden, saluden a la sala els coneguts. Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima. Et criden, et reclamen, et voldrien amb ells a la rotllana. La pedra en el teu somrís. De cada dia més. 

 Com si vinguessin de llunyanes, bellíssimes venècies, expliquen el viatge, les anècdotes. Puja el mar cada dia un poquet més. Sense remei. El sol cap al ponent definitiu. Munten les ones colpejant el marbre. Esdevenen garlaires, petulants, com si vinguessin de llunyanes, bellÌssimes venècies. 

 La casa ja n'és plena i encara truquen a la porta. ¿Has provat d'entendre el seu gest de pidolaires, l'espant que volateja pels ulls sense lluor?