És aquest pes que naturalment cansa

com la pietat pel ca que per calor

revoltat lladra sense cap sentit.

O és la beutat que plora sense esma

la realitat malmesa per nosaltres,

la dissecada papallona morta,

l’enaltiment de la visió pròpia.

L’espill ens mira, neurones de plata,

pols vacil·lant feta arquetipus clàssic.

Despreniment és el gojós problema.

No cal pensar: el sol lluu per a tots,

inunda els marges d’oliveres grises.

Tendre serà el gest que ens assassini,

intens serà el foc que ens difumini.