Una
paret
mitgera,
feta de
pedres,
fang,
i ossos
de velles
i callades
tàpies,
separava els corrals de les dues cases.
Veïnat,
d’estiu
i d’hivern
a una senyora mantegosa
li escalfava els plecs un maridet.
Malgrat l’excés de llard a les llonzes,
era àgil a hissar la corda de la corriola.
Les dues llars compartien la boca 
del pou, habitat per una dona d’aigua
invisible als ulls innocents dels infants.
Mai no la vèiem, però pressentíem
a la nuca
la seva translúcida presència:
la gelor dels seus ulls de serp,
el baf bleïdor del seu alè,
les esmolades urpes d’àliga,
aguaitant la negligència de les mares.
A la fosca fondària del clot,
cinquanta pams més prop del cor de la terra, 
havia fet cau la dama, el cos
de matèria líquida i de llim la seva ànima,
que rapia les criatures que guaitaven
la cavitat, vertical i profunda, per emmirallar-se
a l’espill
on s’allitava la lluna.

Havia de nom Maria la donzella,
Enganxa de llinatge. Una
i múltiple, posseïa el do de la ubiqüitat,
car simultàniament era en tots
els pous
i en cap.
Jo la temia, aquella sirena rebel,
captiva dels déus
en el reflex d’un infern d’aigua dolça.
Temia l’obscuritat del buit.
Temia la vena subterrània que furtava a les anses
els poals de zinc
i atirava, vers els tentacles de falguerina
que verdejaven el coll,
les pilotes de goma
Temia la seva irresistible atracció.
Encoratjat, una nit vaig afollar el seu misteri.

Qui, com jo, coneix el secret,
ha de viure per sempre més acovardit.
La imatge de la superfície
m’ungí de veritat: compartíem,
ella i jo,
jo i ella,
rera el tel de pell
de la fesomia externa,
un dels mil rostres, el meu, que la fada feia servir
per ésser ella i tots nosaltres alhora.