Com al mig de l'hivern la primavera, 
aixís el cel avui, i el sol i l'aire, 
obre de bat a bat balcons i portes 
i omple la casa de clarors, aimia. 
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures, 
són avui. Fins a cada moment sembla 
que han d'esclatar en verdor les branques nues, 
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes, 
i que s'ha d'embaumar tota la terra. 
No sents una frisança, dona? Digues: 
no et sents la primavera a les entranyes? 
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa, 
te donaria un bes al mig dels llavis, 
al davant de tothom, sense vergonya 
de besar i ser besat, que avui n'és dia. 
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, 
demà les neus blanquejaran la serra. 
La primavera és lluny del temps endintre, 
pro un dia com avui n'és la promesa. 
Si promesa tu em fosses, estimada, 
ja cap mena d'hivern en mi cabria, 
ni ara, ni després, ni mai, que portes 
tu a dintre els ulls la primavera eterna.