II

Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
    que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l'ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
amb un somrís eixut tot esblaimat.

III

Ben ajegut a terra, com me plau
el veure davant meu en costa suau
un prat ben verd sota d'un cel ben blau!

I en les albes la gran bellugadissa
de les fulles d'acer que el vent eriça
amb tants reflexs de llum enlluernadissa.

I el sol estès per tot.
                I el rec com cau
escumejant avall la costa suau
del prat ben verd sota del cel ben blau.

Tots els membres caiguts, tot jo per terra,
buidat de tota força i sens desig,
la pensa poc a poc se'm desaferra...

I em vaig trobant tan bé an allà entremig,
i em va invadint com una immensa pau,
i vaig sent un tros més del prat suau
ben verd, ben verd sota d'un cel ben blau.