Aquelles dues flors que hi posades
    al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
    Qui sia, tant se val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
    no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
    posades a morir, mes sense dol.

"Morirem aviat, lluny de la planta,-
    elles deuen pensar;-
mes ara nostre brill el poeta encanta,
    i això mai morirà."