''...la poesia tot just ha començat
i és plena de virtuts inconegudes.
Mes ara tens raó, prou hem parlat:
esperem en silenci altres vingudes.''

>
L'ànima
26
/38
L'ànima

Escolium

Com dos que enraonant van de costat
tot caminant per un camí partit,
l'un pel caire del marge assoleiat,
i l'altre a baix pel bac tot ensombrit,
Adalaisa i el poeta s'han parlat,
cos i esprit ell, mes ella tota esprit.

     ADALAISA

Ai! Quina angúnia aquest camí!
Tan fosc, tan fosc, i tan mal de seguir!
Vegés almenys el sol i les muntanyes,
les coses resplendint sota el cel blau,
i no pas aquest llim de veus estranyes
sense forma ni color... Digues, Arnau:
qui és aquest que per la trista via
nos va menant com ombres sens virtut?
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de l'eterna inquietud.

     EL POETA

Vius la vida veritable
de l'espirt, i encara et dol?
Camines a lo immutable...

     ADALAISA

No hi ha res com veure el sol!
Doncs tu treu-nos a la via
de les coses corporals,
bon amic, baldament sia
per patir-hi tots els mals.
Mal la llum ens enlluerni,
mal el so ens deixi atuïts,
mal el cos tot sens inferni,
patint amb tots els sentits,
jo vull la vida primera,
veure, oir, gustar, tocar:
jo no en sé d'altra manera,
ni cap altra en vull provar.

     EL POETA

La vida que ara tu ansies
és la gran resurrecció.
Pro no et fóra la que havies,
però l'altra encara no.

     ADALAISA

Doncs tu bé te n'acontentes
de la vida que ara tens.

     EL POETA

Si njo puc veure al bell través del món
lo que per tu és un pur goig o turment,
sí que de la meva vida estic content,
perquè dins d'ella dues vides són.
Mes si aquest ésser fos descompartit
i mos sentits restessin corporals,
jo més m'estimaria abandonà'ls
per a ésser, com tu, sols un esprit.
No ara, que tot canta en mes entranyes
i que tinc muller pròpia i que tinc fills,
i que en el cim de les pairals muntanyes
hi ha un crit de renaixença entre perills.
De l'amor i la lluita és la meva hora
i em calen braços per aimar i lluitar.
Tot lo que tinc m'ho vull, i pit i fora...
Mes, què sé jo lo que voldré demà?

     ADALAISA

Ditxós de tu, que pots voler amb veu viva
i que ets a temps a prendre i a deixar,
i tens a casa la muller captiva
que et dóna fills i filles a estimar.
Però, digues com fou que la trobares
i a on florí l'amor i a on granà;
diga'm de com les dones tornen mares
en aquest món on mai haig de tornar.

     EL POETA

En una vall del Pireneu molt alta
un estiu la vegí per primer cop;
no la vegí sinó després molt veure-la,
perquè té la bellesa molt recòndita,
com la viola que embalsama els boscos.
Mes ara jo l'he feta rosa vera
del meu jardí, i a més ha estat fruitosa:
perquè Déu beneïa ses entranyes
moltes voltes, i alguna doblement.
I els fruits ja no li caben a la falda,
i roden pel trespol, i són formosos.
Com són acostumats al bes mos llavis
i els ulls a mirar avall cap als petits,
i a doblegar-se el cos per a estimar-los
més de prop, i aixecar-los en mos braços
cap al cel, pro tenint-los ben fermats!
Cada bes en cada un té el seu gust propri:
mai he besat a dos d'igual manera,
però a tots dolçament, perquè són dòcils
a l'esguard maternal que a sobre els vola
amb aquell seu imperi ferm i suau.
Ella me'ls agombola tot el dia
i me'ls vetlla de nit, fins adormida,
oh son de mare, que vigiles més
que tot altre vetllar!... Mes, de què plores,
Adalaisa, que et sento dins la fosca?

     ADALAISA

Ah! Tingués jo els ulls oberts a llum del dia,
d'altre crit, d'altre modo ploraria.
El xiscle esgarrifós de la partera,
com de bèstia ferida, em fóra grat;
i el fill que duc per vies tan estranyes,
sortiria ensagnat de mes entranyes,
i jo riuria amb riure com d'orat.
Què em faria el dolor, ni què el desfici,
ni tot el temps passat de sacrifici,
ni les congoixes, ni el perill de mort,
si de la vida me trobés com centre,
i sentís com l'infant, després del ventre,
morat d'ofec encara, arrenca el plor?

     EL POETA

Bé la conec la vostra fortalesa
quan, regalant suor, la cara encesa,
solt el cabell, com astre radiant,
al sortir de la brega gloriosa,
nos doneu l'abraçada furiosa
i vostre bes ressona com un cant!
Llavores que el marit, més fred que el marbre,
tremola encara com la fulla a l'arbre,
dret al costat del llit tempestejat,
i ajagudes vosaltres, sens memòria,
ubriagades per la victòria,
el rebregueu al pit, -volent més fort combat...
Mes ara tu, Adalaisa, què somnies
de tenir un fill, si ja no ets d'aquest món,
i en el món que ets no hi calen fills ni filles,
perquè els esprits lo que han de ser ja ho són?

     ADALIASA

I, què saps tu ni d'aquest món ni d'altres
ni de lo que és un cos o un esperit,
ni lo que un gran desig pot en nosaltres,
restant en l'últim ai del nostre pit?
Tu em tens per morta i jo em tinc per viva,
mes tal com si enterrada viva fos:
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me'l priva.
Si no me la pots traure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?

     EL POETA

Alguna veu jo sento en aquest punt
que d'altre modo no la sentiria.

     ADALAISA

Oh! La veu sense so del que és difunt!
No és pas aquesta la que jo voldria:
aquella eixida de mon pit de carn
que alegrement entorm me ressonava:
aquella, amic, és la que jo et deman,
i lo demés que amb ella es comportava.
I si ta poesia no pot tant,
si no em pots tornar al món, calla i acaba.

     EL POETA

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes:
la poesia tot just ha començat
i és plena de virtuts inconegudes.
Mes ara tens raó, prou hem parlat:
esperem en silenci altres vingudes.
 

JOAN MARAGALL
Enllà, 1906