¿Veus, endins la selva obscura,
una tofa de blancura
bellugant-se entre els avets?
Ella és, que va atansant-se,
ella és, que ve posant-se
sos penjolls i collarets.
Mira-la com ja s'avança. 
¿No la veus que ve, que dansa
tota nua, tota blanca,
tota sola entre els avets?
Ja és aquí; i s'adreça al caire
del penyal i es llença al fons;
la corona li va en l'aire
collarets de caire en caire
desgranant-se a rodolons.
I ella canta i salta i grua
per damunt la roca crua;
tota blanca, tota nua,
tota escuma avall al fons.
Ja és al fons i estira els braços,
i després obre els ulls verds.
Mira al cel . . . . . . . . . . . . . . . 
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 
Salta, filla; canta, canta.
Tu no saps, ni sabràs mai,
com t'assembles, oh cascada!,
a una flor ben esclatada,
a una nit molt estelada,
a una dona molt amada
i al meu cor en son esplai