Oh, Dimecres de Cendra que estens
     tes boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l'altra de vies poblades!
En aquesta alguns raigs somrients
     del sol de febrer
     posen alegria.
Mes boires somriuen, passades també,
     d'un raig de poesia.

És aquell etern tornar a començar,
és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
     salta una paraula
     tota il.luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà,
tot el pensament reprèn arrencada;
aquesta paraula un dia et pendrà
a tu, també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just creada.
Seré jo que hauré entrat de traïdor
dins de casa teva quan menys te'n temies,
i que m'hauré estat allà en la foscor
     per dies i dies,
fins que una vegada, veient-te tot sol
en la teva cambra reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te'm ficaré als ulls, te'm ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t'entrarà, donant-te la vida amb la mort.