Et je t’adorerai comme un noyé la mer.
        Renée Vivien

Mar que m’escups, un cop m’has seduït,
en un erm sense fites: quin ocell
branda el seu vol, amb caire de coltell,
i escapça, venjatiu com una nit,

l’urc del desig que en tu trobà sentit?
¿Quina ombra et senyoreja dins la pell
que era reclam per al meu llavi, i brell,
i ara em rebutja, en portes del convit?

Mar que m’escups, fosc mirall prohibit
al meu nom, ebri en l’èbria requesta
de la sal que encenia la tempesta:

El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit.