La praxis de
la bulímia i el vòmit
és franca i justa.
No es veu contaminada
pel greix del sexe
o per l’ànsia categòrica
d’una vida saludable.
El protagonisme únic,
finit i perfecte,
no pertany a Déu o a Judes,
aquesta vegada,
no són els reis de la pista.
L’estètic cruixir
de la carcanada
és quelcom més bell
que la velocitat de Marinetti 
o l’Atenes de Samotràcia.