M’assotes amb geni
recollint mes cendres,
fent de mi un nàufrag
podrit i vençut.
Alliberes feres
encenent mes natges
com si fossin peces
de forja d’enuig.

M’alletes amb tedi
com si fossis lloba,
ja farta d’engrunes
de vesc i pa dur.
M’enverines d’astres,
m’envites, m’aferres,
furgant mes ferides
mancades de suc.

M’alliçones, mestra,
roïna i superba,
mostrant-me les formes
del doll punxegut.
Endevines destra
qualsevol drecera
que faci del nostre
un viatge retut.

I jo jec com sagno,
justament fruint-ne 
de les teves traves,
ferides i talls.
Foragitant versos,
menjant-te la boca,
deglutint-ne l’opi
gargamella avall.