Sovint quan jo vaig gat esqueix ta roba,
m’ajec al teu davant i encenc el forn,
tot fent-te abaixar el cap carreg ma fona
fitant el teu cos dret tallat en dos.

Revincl el teu lleu pes, fent-ne una corba,
furgant tots els racons, batent l’espai,
cercant aquell cop sec que m’alliçona
i m’obre els ulls nials de bat a bat.

M’abeures com un xot amb fang de xona,
fent de les hores fèrtils un nou glaç,
junyint remotament dues penyores
ofertes als teus peus envellutats.

I jo patesc l’ullal, dent feridora,
sotjant al meu redós, fruint l’esglai,
ordint el somni bell, la carn pregona,
fruint dels mals del llit ensangonat.