Si a tu de mi et delectés la parla
i en somni esclau em coneguessis dur
seria amant, lleuger, mancat de traça, 
sadoll de verbs, en gargamella un nus.

Però sóc tou, esbaldregat de raça,
no tenc ni sang, ni llet, ni brou ni pus,
i en comptes d’ous, dos cagallons de rata
que en balls d’amor em fan mirall obtús.

I el meu conhort m’abrusa i m’examina
com un dintell, cromat, clapat pel sol,
suren sements, ella no en té i en vol,

salpen silents, d’un grau de la garriga,
degoten blens, tumors a la pell fina,
dreceres, rius, que van del ventre al coll.


 

Amb fulla m’has fendit, dallant sens dol,
cent mil agullons ferms m’has regalat,
mes no he volgut tastar ton ventre clos
sabent que havies fet un joc de mans. 

Des del silenci mut en què ens cercam
reescric tos mugrons tebs que reb confós
i rent els dits que m’han emmetzinat
volent cloure el combat, sargint l’esbós.

Mes l’àspid crema endins, satura el dors, 
i sembra fesomies dins l’espill
que em deixa sens alè, ple de llacor.

Renec del que he perdut, doncs vull ser clar: 
saber-me més perdut en el camí
m’obliga a ser més caut en el parlar.