Et pesa tant, aquesta culpa,
que és com dur un roc lligat als turmells,
com una toxana fent-te parets al fetge

i encara això fora poc!

una cuba de ciment al cervell
i una columna hel·leniana a l’esquena
dos litres d’heroïna per la vena aorta

i escolta! encara fora poca, la pena

que et sents tan bruta, no saps per què,
com el tub d’una estufa sense escura-xemeneies
com el ronyó d’una rata d’Anglaterra,

i tan desemparada
com aquell pare-llamps dalt la teulada
d’un orfenat.