Jo que cremo com vereno
de la llengua de serpent,
quan l'empenys de la cistella
vers la cova entre les cuixes
on hi guardo els pecats
des que em van sortir les dents,

et deixo anar infern avall
cada tres vespres,
faig que es tanquin totes les finestres
i només vegis què s'encén rere els meus ulls:
un foc follet -la bestiesa
del cos grillat -cor de tubercle.

I els qui a les nits es reuneixen i s'entrellacen amb voluptuositat bressolada
             fan un treball seriós (...) per la cançó d'algun poeta que ha de venir
                                            i que sorgirà per a expressar delícies indicibles.
                                                                                                    R.M. RILKE