Al fer-se nit com al llevar-se el dia,
     igual que avui demà,
la mar sens terme, que amb el cel s’abraça,
     i el cel juntant-se al mar.

Ones i cel!... Ni una muntanya altiva
    que limiti l’espai,
sempre una onada perseguint-ne una altra,
     sens alcançar-la mai.

Jo sé ben bé que puc sondar l’abisme,
     i amb tot, quan miro el mar,
olvidant els corals i mareperles,
     penso en l’eternitat.