Visió meravellosa!
Una ombra altiva, hermosament altiva
i hermosament serena i bella i plàcida,
s’ha aparegut a ma torbada vista.

                         Sa testa sobirana
en la blavor del cel se mig perdia,
i ses plantes lleugeres i sonores,
entre les herbes humilment florides.

                         Sa bellesa superba
era un compost harmònic de l’olímpica
bellesa grega; i de la tendra i càndida
dels arcàngels alats de l’Edat mitja.

                         Paganisme seràfic!
Gràcia infantil i majestat divina!...
Transparent i flotant i lluminosa
una glassa ideal son cos cobria.

                         Una vareta màgica
sa mà dreta agitava; i a ma vista
de sobte i per encís se transformava
tot allò que toqués. La flor marcida

                         sense color ni aroma,
aromosa altra volta s’esbandia
radiant de foc primaveral. La branca
resseca i esfullada, amb nova vida

                         brotava noves fulles;
la negra nuvolada resplendia
amb virginals irisacions d’aurora;
l’ombra es tornava llum; les pedres, lires.

                         El cor trist i decrèpit
vibrava de plaer i s’estremia
i com abelles d’or que del rusc brollen
ne brollaven estrofes d’ala rítmica.

                         La Visió misteriosa
m’ha mirat somrient i compassiva,
i allargant-me la màgica vareta
l’ha posada en mes mans estamordides.

                         “Pren-la”, m’ha dit. “No ignores
ses virtuts prodigioses: fes-te’n digne.”
L’Aparició s’ha fos – i amb goig i amb pena
t’he donades mercès, santa Poesia!