Quan somriu el maig
i floreix la serra,
al Pla dels Aucells
rossinyols i merles
hi canten a chor
la cançó més bella,
la cançó d'ahir,
de demà i de sempre:
l'himne de l'amor
i la primavera.
Les roques del volt,
silencioses, ertes,
escolten el cant
de la vida eterna;
i senten al fons
de llurs pits de pedra
un cor que es remou,
un cor que es desperta,
que vol bategar,
que frisa, que pena
per llançar-se al vol
i ésser de la festa...
I ubriacs d'amor
i de primavera,
van cantant, cantant, 
rossinyols i merles.