¿Quina ventada d'horror
per damunt del poble passa?
S'ouen plors, laments i crits,
cops de finestres que es tanquen;
s'apaguen totes les llars,
les portes són barrotades.
Els que tenen més delit
camps a través se desbanden;
dones, criatures i vells
al fons dels cellers s'encauen.
I el poble, tan viu poc ha,
resta mut com un cadàver.

Ja es veu un núvol de pols
que es va estenent i acostant-se
un núvol que tapa el sol
i tufeja a carn humana.
Ja es va sentint el fresseig 
com d'una serp llarga, llarga,
que damunt del pedregam
arrossega ses escates.
La quietud del poble mort
sembla dir en veu molt baixa:
"Són ells que es van acostant,
és l'incendi i el pillatge,
el sacrilegi i l'insult,
la violació i la matança".
Sí, són ells, els invasors,
la desfeta torrentada;
són mils i mils, i més mils,
tot un exèrcit en marxa.
Un infantó de pocs anys
surt escapat d'una casa,
els ulls llampants de desig,
la boca oberta de pasme.
Du barret de general
fet amb un paper d'estrassa,
va descalç i espitregat
i empunya un fusell de canya.

Ja emboca el carrer major
la llorda corrua armada;
l'infant obre més els ulls
i més gran la boca bada.
No sap pas, allò que veu,
si són homes o fantasmes,
o soldats de plom gegants
que en somni ha vist tal vegada.
D'un salt engamba el portal
i al bell mig del carrer es planta,
mira fit els invasors
i l'escopeta els encara.
El general no ha rigut;
el marrec no li ha fet gràcia.
I així parla al comandant
que a la vora d'ell cavalca:
"Avui és un mamadits
i l'escopeta és de canya;
demà serà un home fet,
destre en el maneig de l'arma.
El fusell serà d'acer,
i hi encaixarà una bala;
lo que ara fa per jugar,
demà ho farà per venjança."
El comandant crida: "¡Foc!"
Quatre fusells se disparen,
i el noiet cau desplomat,
traspassat per quatre bales.
I per damunt del seu cos
passa la riuada humana.
Són mils i mils, i més mils,
tot un exèrcit en massa.