Penso en la nit que ens vàrem conèixer, 
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència: 
una camisa blanca descordada, els texans ajustats 
sobre les teves rodones, perfectes natges 
i el fulard amic del vent 
i el teu riure de fruita i llavis. 
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros, 
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi, 
el xampany que duia sobre la pell calenta, 
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles. 
Penso en el vertigen de mirar-te: 
la nit, com dalt d'un espadat immens, 
el soroll llunyà de les onades. 
Sempre que t'abraço retorna el vertigen.