Van travessar la porta un estiu a l’hora de la migdiada,
i es van posar a copular sota l’arbre del safareig fins que en
va caure un vill,
que era verd com un espasme d’aigua aturada
i que es va morir a l’instant.

D’aquella mort en va néixer una boira petita i espessa
que va inundar tota la casa de marees
fins a les habitacions altes,
i més enllà fins a la tanca de filferro
dels últims bancals de l’hivern.