(Travessia nocturna cap a Hostalets d’Organyà que fem
amb la meva àvia, quan ella era una xiqueta de 10 anys)

Dins  el barranc el riu brama
les roques semblen de vidre,
la neu tot ho embolcalla,
mans glaçades a les brides.
Al barranc, el temps demana
amb veu fonda i  invisible,
només una vida humana
per poder ser carn i lliure.
Només una vida humana.

Pel cingles de la meva ànima
els records, parets estretes,
la memòria que s’enlaira
fins allí on la nit glaçada
es fa etern obscur i èter.
Per aquesta vall d’absència
la vida hi passarà tota,
amb plor viu o bé endolada,
la vida hi passarà tota.

El cor cap al lloc em porta
i el camí no em deixa perdre.
El record se’m fa llegenda,
la llegenda romanç negre.
Allò que amaguen les branques
m’ho xiuxiueja el riu Segre:
“Ara ets un ànima blanca,
encara t’han de concebre.
Ara ets una ànima blanca.”

Al barranc la neu s’encanta
amb el llavi boig del gebre.
Una au nocturna  demana
un amor que mai el venci
el sol de la matinada.
El camí se’m fa petjada
suspesa entre dos silencis.
La vida és ‘questa petjada
suspesa entre dos silencis.

Per la quieta vall nocturna,
d’aquell principi de segle,
tornen, tornen cap a casa
sempre tornen, tornem sempre.
Amb la por a la mirada
he de creuar aquesta aigua,
des d’aquí a l’altra banda.
Però no hi ha pont que em dugui
des d’aquí a l’altra banda.

Si la vida se m’esbalça,
la que encara m’ha de néixer,
i cau la bèstia, l’albarda,
i s’estimba el jo i l’ésser!
Però té la pell tan blanca..,
i la mort no la vol prendre.
Guarda riures dins la sàrria
i la mort no la vol prendre.

No sé on vaig ni a quina casa,
les muntanyes són immenses,
entre l’arbreda esqueixada
nien esperits agrestes.
M’és un isard l’esperança;
un voltor cec, tot desprendre´s.
Mai ningú no m’hi ha de veure,
a la casa que jo vaig,
mai ningú no m’hi ha de veure.

Una riba es mira l’altra
com mira el somni, la vida.
Per ‘quest gual travesso ara,
vaig a guanyar la dormida.
L’au nocturna en una branca
em mira, però no em mira.
Em va veure en l’altra vida
com creuava el riu Segre,
em va veure en l’altra vida.

La petjada humida calça
els peus vells d’un vell silenci.
Vénen de lluny a torbar-me
ombres fosques, el fosc regne
de la natura no humana.
Lluny a l’horitzó, una casa
i un estel petit i dèbil...
A quants no ens salva i salva,
un estel petit i dèbil!

Així que m’hi apropava
els lladrucs fers, les cadenes;
així que m’hi atansava,
les alegries, les penes;
els arbres, les roques nues,
els esculls dels pics feréstecs...
Hem deixat el temps enrere.
Naveguem endins la terra,
hem deixat el temps enrere.

Ella tan menuda i blanca,
amb cabells rossos i tendres,
sembla molt, molt espantada,
quan s’obre el portó i hi entre.
Vull entrar-hi, a dins, amb ella,
però els gossos em retenen:
“Tu no pots ànima blanca,
encara t’han de concebre.
Tu no pots ànima blanca.”