(Caló d’En Boira)

Jo l’estim molt, a la mar, 
a la mar verda, ensopida,
allargada dins el llit
de blau color, color lila.
Que no sap si té pinar
ni escorces plorant resines.
Que només es mou un poc,
si una barca li esgarrinxa
la pell de nereida verda,
que li tenyeix les anguiles...

A la mar santanyinera, 
voluntat d’herba florida!
Sempre vestida de sol
i rames de pi que et miren...
Mirant-te els peixos de l’ànima...
Mar verda, rius verda vida
estirant-te dins el llit,
dins un xal gris de calitja.

Ai de la mar, la mar blava!
Ai de la lila, mar lila!
De salat que té el color
el sol la vol per amiga,
si el cel és blau, ella és verda.
Ni mira el cel, de tranquil.la.
Tomba l’espatlla als cantells
verds del fonoll de marina,
i dóna lliçó d’escumes
als marges de margarides.

Si jo fos el mar, eix mar,
la barca, com dormiria!
La soledat del meu pal
amb escuma de gavines...
A sota d’un cel ben blau
i a sobre d’un mar ben lila.
El meu gest salat dins l’aigua,
i l’aigua corrent d’anguiles.

Si jo, grill de camp, el mar
arribava a esser un dia,
tendràs, verda aigua caiguda,
verticalitat d’espiga.