Sobre coixí blan de pols
corona de pedra viva
per a coronar l'orgull
monolític de la Vila.

La Vila s'ungeix de sol
i, vestal d'un novell rite,
s'estreny l'abundor dels flancs
amb el cinyell de les vinyes.

Gentileses de pedreny
per les columnes s'enfilen
i esclaten clavells barrocs
al capciró de les tigeas.
Murs de gòtiques arrels
brosten clàssiques estries
i en llurs frisos, palpitants
de matrones i de cignes,
l'àguila de Bonapart
instaura la rebel·lia...

I la Vila, entre la pols
sent que els seus flancs regalimen
untuositat d'arrop
i saünyaments d'estigma. 

Orgull de senyors de sang,
madones que amb llur percinta
porten l'ir oàl·lid de cent
gernacions. Galanies
de canonges i rectors
amb mans nevades de bisbe,
i preveres d'ulls roents
i de nissaga patrícia
que per santa humilitat
refusen fulgors de mitra.

Orgull de pedra i d'estirp,
dolor de vila nutrícia
enclosa entre un món novell
i un record de joia antiga.