Cant mon casal. Ompliu-me de tumbagues
aquests dies exaltats de plenitud
i, a pics d'argent i amb lluminoses bagues
crostaré praderies de vellut.
Mà sonora i lluent, si et rerassagues
perfilant en tambors d'exelcitud,
la cançó entendrirà tota la prada
com un bel sobre l'herba perfumada.

-Com un bel sobre l'herba perfumada,
¿quina cançó t'amoixa, dolç casal?
-Com sóc lluny de l'escuma i de l'onada
i no m'eixorba el glavi de la sal,
la vena -arborescència inflamada
de l'amant- em du boscos de coral,
i entre ells i lluïssors i amors estrenus,
sense dofins ni escuma, jo m'alç Venus.

Oh, cantor, blanca nau en dolça corba,
que en xarxes vils peixos d'argent reculls,
si Venus sóc, ¿quina blavor t'eixorba
dins el blanc transparent dels meus esculla?
-L'amor només, puix que l'amor que em torba
tant s'aboca a les portes dels meus ulls,
que et diré en rimes d'enyorança saura
com les de In morte di madonna Laura:

"Vora el pedreny, defalliments d'argila,
sobre la pols, impulsos de volar...
Marbre només, que en l'aire no vacil·la,
aire només, i el marbre ascendirà.
Amb bolles d'or jugaves, Na Pubila,
i a toc i pam el temps te les guanyà,
però a les mans -l'elecció és eterna.
t'hi brilla encar polsina de lluerna.