Sóc baix, sense cridar l’atenció,
grisenc, emperò abans mig rossejava,
tinc un piquet d’orgull per l’avior,
com una mena secular de bava

de subtil i anacrònica suor
que en genitius i grans casals s’esbrava…
Al cavall ivarçós del meu amor
la timidesa amb els seus frens el trava,

emperò em resta com un foc colgat
-molta brasa i flamada atapeïda
fins que esclata en trobar l’incert forat-.

Dins meu –només jo ho sent- l’anhel em crida;
malgrat tot, com un riu emparedat,
sense estralls va avançant la meva vida.