Qualcú ja t'ha retreta la brutícia
mil·lenària i tot l'instintiu fàstic
que això comporta, però jo puc dir-te
que un altre poble et venç en avidesa
de conservar patent sobre la polpa
la sutzura adquirida per herència
i per vivència... I malgrat tot
jo l'admiro en l'altiva fortalesa
que el fa grellar dintre la seva
blassa plena de fems, perquè no gosis
alçar-li un dit: al punt s'abrandaria,
car a ca seva vol menar la pauta
i mai no admet que el prenguin per eunuc.
Tu, poble meu, ja t'has sotmès a l'aigua
purificant i de caient benigne
-ni enc que sigui una mica-, però vesses
sutzura que no es veu i, a canvi, es palpa...
L'altre ve al teu terreny i amb mots de befa
et diu que el teu llatí es parla de gossos
i, al punt, tu assages de girar la llengua
com si es tractàs d'una saqueta buida;
et signa, amb un dit brut, la seva glòria
-en veritat, no cal que l'hi escatimis-
i tu oblides la teva i la dels avis;
et diu, cridant, que té la mà trencada
per a manar-te, i tu t'ajups i llepes
els seus peus empolsats de trescar tota
la teva terra antiga i subjugada.
Mentre t'ompli el gavatx tu rius i floques!
No endevino què més pot exigir-te,
perquè t'escup amb ràbia a una galta
i tu, rient, li dius que l'altra és bella
i eixuta encara... Pble meu, voldria
que t'escopís tota la fel al front
i te'l nafràs, que l'amargant brutícia
t'invadís a glopades per la boca,
perquè, si fos possible, l'íntim fàstic
et remogués el ventre i l'espinada.
Aleshores, tal volta, sentiries
un calfred medul·lar, la pell hirsuta
i faries, de cop, la verinada.
Llavors, oh poble meu, albardà il·lustre,
esdevendries ferma carn de mascle!