En un capvespre de clarianes feixugues,
m'enfilo a l'esquerpa timba de la ribera,
amb la daga cullo el fonoll de primavera
mentre xisclegen les gavines més porugues.

Temptant l'equilibri assassino els vegetals,
somniador del teu bell rostre em tallo el dit,
brolla un rierol de sang amb ferest delit,
xuclo la carn ferida al temor dels penyals.

Ple el senalló, oblido les costes nadives,
miro el sol morent, agafo les semprevives
i, de cop, la sang rebenta a les flors altives.

Els esclats de foc amaren de vermellors
les teves fantasmes d'encisades grogors.
Visc gojós la besada de sang a les flors!