Nascuts al mig de la misèria del temps 
d'aquest país vençut, no ens feia estrany 
de veure traspuar la por per les parets 
de l'internat salesià. Hi veig els ulls 
irats i vigilants dels sàdics tonsurats; 
en recordo els terrors filtrant-se per la pell, 
amenaçant l'imaginar dels nostres jocs, 
i aquells pàl•lids colors sota el cel desolat 
del nostre prematur hivern.

Aquella tirania de les bèsties 
consagrants consagrava en tots nosaltres 
tot el temor d'un país devastat. 
I els seus sermons, ¿com podíem saber 
si nodrien o no, furtivament, 
les nostres conspiracions futures? 
Les llàgrimes vessades en el terror nocturn 
sobre el coixí, que eien lliscar els somnis 
cap al no-res, ¿quins fruits poden haver donat?

Nascuts al mig de la misèria del temps, 
dissentíem tan poc com els cadells malalts. 
Un dia un amic meu em va venir plorant; 
li havien donat cops amb una clau de ferro, 
i el vaig portar a la font del pati interior, 
i li vaig eixugar amb el mocador 
un fil de sang que li baixava 
per darrere l'orella.

Ara ja entenc que, pels nostres nou anys, 
era un petit reflex -només insinuat- 
d'aquella guerra de quinze anys abans; 
però més desigual que la dels nostres pares; 
les morts eren més lentes; els combats més ocults; 
les ferides, molt més dissimulades, 
i els resultats molt més imprevisibles. 
D'aquesta guerra, no en parlava cap diari, 
l'anàvem suportant, com presoners sense armes, 
sense drets, sense mots per defensar-nos.

("Pare, no perdoneu les nostres culpes, 
perquè nosaltres no podrem perdonar mai 
aquells nostres deutors".)