Però aquest vent ens era glòria
a tots els que teníem fe
en el lent progrés de la història
(tot i que ja el sabíem ple
de regressions i davallades,
constants desastres i encallades).
¿Què hauríem fet als nostres anys
sense il.lusions i sense afanys ?
Quan tens vint anys, si res no dringa,
t’agafa angoixa existencial
i el paradís artificial,
l’has de trobar en una xeringa.
Tant ara com abans, val més
creure en un lent, molt lent progrés.