Una nit de lluna plena 
tramuntàrem la carena, 
lentament, sense dir re... 
Si la lluna feia el ple 
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya 
de pell bruna i aire greu  
(com una Mare de Déu 
que han trobat a la muntanya)

Perquè ens perdoni la guerra, 
que l’ensagna, que l’esguerra, 
abans de passar la ratlla, 
m’ajec i beso la terra 
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí 
el dia de ma partida 
mitja vida condormida; 
l’altra meitat vingué amb mi 
per no deixar-me  sens vida.

Avui en terres de França 
i demà més lluny potser, 
no em moriré d’enyorança 
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès 
tres turons fan una serra, 
quatre pins un bosc espès, 
cinc quarteres massa terra. 
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala, 
l’ermita dalt del pujol; 
i a la platja un tenderol 
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta, 
una recança infinita. 
I una pàtria tan petita 
que la somio completa.