La donzelleta, dòcil a l’amor, 
no s’emmiralla pas per a ella sola. 
És una ovella de candor 
i quan es veu i es mira s’enriola;

i es diu: “Si sóc bonica li plauré”. 
“A qui plauré?” reprèn, esperançada. 
(A un xicot mansuet i juganer, 
a un marrà qualsevol de la ramada.)

Des de dalt la destria com si res 
--ai la donzella, la primala!-- 
l’Oveller omnipotent, i l’assenyala: 
“Aquella farà el pes!”