[dibuix: dos lluços que es mosseguen la cua l’un a l’altre]

Són dos i l’un empaita l’altre. 
Velocíssims, la boca closa 
i els ulls immòbils, de cristall.

Adesiara el que fugia 
es tornava percaçador.

A mitja llum de llet translúcida, 
vinga estrenar camins sobtats, 
sordament, a cuades 
violentes en llur mollesa.

Fins que topen dessota l’alga 
i s’abraonen tan estrets 
i entrellaçats; capiculats.

¿En lluita lliure 
o en el joc d’un amor corrupte?