Al sempre admirat Salvador Espriu, 
     si cal, amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva 
petita, esclava, poc sortosa terra, 
i com em recaria d'allunyar-me'n, 
sud avall, 
on sembla que la gent és bruta 
i pobra, accidiosa, inculta, 
resignada, insolvent! 
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien 
fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja, 
així el lluç que pica un ham sense esquer", 
mentre jo, encara prop, pensaria 
en les velles fretures i confiances 
d'aquest meu, tossut poble. 
I, ja tot sospesat, recularia 
per restar aquí fins a la mort. 
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase 
i estimo a més amb un  
irrevocable amor 
aquesta meva -i nostra- 
bastant neta, envejada, bonica pàtria.