Tan fonda, amiga meva, tan estranya 
la distància de mar i continent! 
I tan alta i tan freda la muntanya 
que ha de sobrevolar el meu sentiment! 
I aquesta soledat que m’acompanya, 
avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara 
que percebo la fressa del trepig, 
que sento el teu alèn en la meva cara 
i el sabor de tants besos entremig, 
¿com és possible que l’absència encara 
no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria 
ans com l’amant que només pensa amor, 
he refet en una obra transitòria 
la teva imatge amb afanyós rigor 
damunt el marbre dolç de la memòria 
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta 
d’on mai ningú no trobarà el camí, 
i de nit, com qui fa una malifeta, 
que ni l’àngel mateix nok em pot sentir,  
arriba fins a tu, a la quieta 
i en pensament, allò més pur de mi.