Era un matí d'hivern 
d'aquests en què t'aixeques del llit amb el fred dins la pell 
i en què el primer que sents és la teva pròpia saliva, 
la teva saliva agra, que intenta consolar de bades l'àrida gargamella 
resseca pel batec de l'aire del vespre. 
Vaig encendre un xigarro, 
i, al compàs d'un disc qualsevol, 
vaig pensar paraules sordes que em digueren unes gents que no record 
amb cares buides i groguenques. 

Passat la finestra, 
                              el trespol humit del pati 
                              omple la cambra d'olor.