Has encetat la teva carn com l’alosa 
la fosca tardor dels rostolls, delerosa 
de carn exhaurida al teu propi cos. 
Plovien cendres, i grisencs núvols quiets 
cobrien l’occident del teu llit adolescent 
quan t’has rendit al pes obscur i acre, 
a la carn volguda que et llaura el ventre.

Com un solc més de terra assedegada 
és el teu arc vibrant, por tremolosa 
de la nau que sura en mar exòtica, 
perduda flama lliurada a la pluja salvatge, 
recuperat amor. Aquesta quietud que t’imposes 
perquè no et traeixi el cos, força escapada 
del joc, aquesta quietud per dominar-te, per lliurar-te 
deutora de l’home, de l’alè cansat.

Has encetat la teva carn com la cendrosa 
oreneta la llum espantada del març vençut. 
Els teus anys s'han omplert amb la plenitud més pura, 
engonals de sorra, branques als pits, desfeta ofrena. 
Has encetat la teva carn com l’alosa 
el coure violent de l’octubre, estimada.