Mireu-los: són una colla de gossos rònecs 
acostumats a envair, a fonyar jardins. 
Freds, desvergonyits, res no els detura 
-ni aquest grup de poetes que malda, també, 
per donar sentit a la vergonya de la vida. 
Coixos, orbs, nafrats de paparres, 
encara ensumen amb llur fúria esmorteïda 
la gossa vella que habita aquest jardí. 
I això, que ens importuna, ens els acosta: 
animals impúdics, fidels, envilits, 
que, com nosaltres, assetgen, furients o defallits, 
la quimera de l'amor: un poder suprem 
que, anorreant-los, els pugui redimir.