Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat 
a les canonades, neva. 
Fa hores que és fosc 
i es formen caramells de gel 
a les teulades. 
Que n'és, de bo, tancar el llibre, 
bufar la bugia que crema sobre la taula 
i, a la claror de la llar de foc, 
arraulir-se al llit, sense sorolls, 
per no desvetllar el son d'aquest cos jove 
que ja fa estona que descansa, pur. 
Ara, colgat sota les flassades, tanca 
els ulls i rememora aquest  dia 
no gaire diferent de tots els altres. 
Frueix d'aquest petit moment de plaer 
que tot s'ho val, abandonant la mà 
sobre un pit que sospira, adormit, 
la cara en la tofa flonja dels cabells. 
¿Serà així, la mort? 
¿Benvinguda com aquesta son que et pren, 
dolcíssima, sense retrets ni greuges, 
agraint  només els dons incommensurables de la vida? 
¿Serà així que, en el camí de la fosca, 
anirem a l'encontre de la llum?