A Joan Brossa

Muntanyes sense nom, de l'aigua. Tu 
que n'eres d'entre totes la més fosca 
i, abans de rompre, l'aigua se t'embosca 
i quedes aturada. Com si algú,

feta amb parets de mar i envans d'alzina, 
provés d'alçar la costa i guanyar lloc; 
i, amb neu a les majúscules, un roc 
n'apessebrés l'escuma i la farina.

Sobre el paper veig l'oli que engavanyes, 
amb tintes hipsomètriques i cotes, 
pujant a peu des dels pigments als pics,

duent a mans dels signes on enclotes 
mars erosius al ras de les muntanyes 
i, en l'alta mar, la tartera dels dics.