Jo sé una cala profunda 
on habita el vell marí, 
el rocam que la circumda 
perfuma l'olor de pi.

El pescador solitari 
s'asseu damunt el penyal, 
i amb ulls de visionari 
mira l'aigua del fondal.

En la cala moradenca 
l'ombra d'horabaixa creix, 
i el cristall només se trenca 
si a flor d'aigua surt un peix.

La calor de l'estiuada 
és febre de voluptat 
sota la pell bronzejada 
del pescador ensonyat.

L'atrau l'ona que tremola; 
desnua el cos indolent, 
i se tira dins la gola 
de l'antre fosforescent.

S'espolsa, braceja i xala 
amarant-se de frescor... 
De sobte, veu en la cala 
una estranya lluentor.

És l'escata d'una cua 
que la mar torna a engolir; 
llavors d'una dona nua 
veu el bust alabastrí.

A flor d'aigua el pit rosseja, 
se bada el llavi vermell, 
i perles de llum goteja 
la negror de son cabell.

Ell l'encalça, l'abraona 
i besa son llavi humit; 
ella un instant s'abandona, 
amb el cos mig adormit.

Mes la cua que esgarrapa 
es revincla i tiny de sang 
el pescador: i s'escapa 
la sirena del cos blanc.

... ... ... ... ... ... ... ... ...

Ella és d'una raça morta 
la sola que sobreviu; 
ella de la xarxa forta 
lliberta l'eixam catiu.

Ama el cor de l'aspra timba 
on penetren les marors 
per la cova que les nimba 
de fantàstiques clarors...

Ama, en la quilla suspesa, 
encomanar amb les mans 
la divina embriaguesa 
al vaixell i als tripulants.

Ama l'àngelus que plora 
en els ecos de la mar... 
Mes se plany des d'aquella hora 
que un bes d'home va tastar.

Un desig ardent la fibla, 
com al pescador mateix; 
i en la còpula impossible 
somnia la dona-peix.