Faune mutilat,  
     brollador eixut,  
     jardí desolat  
     de ma joventut... 

     Beneïda l'hora 
     que m'ha duit aquí. 
La font que no vessa, la font que no plora  
     me fa plorar a mi.  
     Sembla que era ahir 
que dins el misteri de l'ombra florida,  
     tombats a la molsa, 
passàvem les hores millors de la vida.  
De l'aigua sentíem la música dolça;  
dintre la piscina guaitàvem els peixos,  
collíem poncelles, caçàvem bestioles,  
     i ens fèiem esqueixos 
muntant a la branca de les atzeroles. 

     Ningú sap com era  
     que entre l'esponera  
     de l'hort senyorívol,  
     fent-lo més ombrívol, 
creixia la rama d'antiga olivera.  
     Arbre centenari, 
amorós pontava la soca torçuda,  
     perquè sense ajuda  
     poguéssim pujar-hi. 
Al forc de la branca senyora i majora  
penjàvem la corda de l'engronsadora,  
     i, venta qui venta, 
folgàvem i rèiem fins que la vesprada  
la llum esvaïa de l'hora roenta,  
     de l'hora encantada. 

     Somni semblaria  
     el temps que ha volat  
     de la vida mia, 
sense les ferides que al cor ha deixat;  
sense les ferides que es tornen a obrir  
     quan veig que no vessa 
ni canta ni plora la font del jardí. 
Trenta anys de ma vida volaren depressa,  
      i encara no manca,  
     penjat a la branca, 
un tros de la corda de l'engronsadora,  
     com trista penyora, 
 despulla podrida d'un món esbucat... 

Faune mutilat,  
     brollador eixut,  
     jardí desolat  
     de ma joventut.