Doneu-me a veure, una per una,  
totes les dones d'aquest món. 
Fins que la rossa, com la bruna,  
no hagi copsat mon ull pregon,  
no em demaneu que el cor ofreni  
a cap beutat que se'm donés,  
ni l'ona dolça se m'emmeni  
a l'illa fèrtil del seu bes.  
Cap criatura no em deturi  
del meu afany de creador.  
Mon esperit no s'afiguri  
assolir mai l'últim penó.  
Mes sols enmig de totes elles  
podria haver-hi algun estel  
com entremig de les estrelles  
l'ull és endut a un punt del cel...  
I ho sento així. Sento la vida  
com un bell somni no acomplert,  
com la meitat d'una altra vida  
que s'escolés, braços oberts.  
Jo sóc meitat. (Trista mentida  
per escondir ma poquedat.)  
No sóc meitat, sinó ferida:  
un tros de carn tempestejat.  
No sé el que sóc. Fantasiejo  
per figurar-me en plenitud,  
i en tants de somnis em rabejo  
que em resta el cor i el seny eixut,  
i en el meu rostre és ostensible  
com un avenç de senectud  
que en el mirall se'm fa risible.  
Que antic que sóc! El meu cervell  
--tan rebregat, quasi il•legible--  
quin pergamí més brut i vell!  
Passió insana, insatisfeta,  
d'algun anhel no complagut  
que em llança enfora i m'inquieta  
per abastar l'inconegut  
i el pit de somni que ens alleta!